-Explica’m una història.
-Bé, doncs aquesta és la història d’una noia.
La història d’una noia que tenia dos ulls, dues orelles, un nas, una boca, dos braços, dues cames, petites pigues al nas - una d’elles al ben mig que sobresaltava i li donava un aire divertit i bufó -, dues mans, dos peus i un cor.
Caminava sempre distreta, amb aire absent i ulls encantats.
Era com si sempre hi hagués una cançó sonant dins el seu cap, amb la ressò d’un eco especial, que l’inundés en la seva totalitat i accentués els petits detalls d’arreu. Aquells dels que ningú se’n adona, vull dir.
Vivia dins una interminable escena d’un film dels 80. Cada passa seva semblava producte del capritx d’un narrador absent que dictaminés amb èmfasi i, alhora, suau tendresa les imminències d’una vida atrafegada i espontània.
Amb la roba de cada dia es posava un somriure als llavis, immutable, incansable, decidit. Se’l posava quan es vestia i no se’l treia ni per rentar-lo. Era allà sempre, disposat a ser regalat a qualsevol persona que tingués la genial inventiva de creuar poques o moltes paraules amb ella.
Mirava al cel i pensava. Que n’és d’immens el cel! Tant, tant gran que poc costava que les seves divagacions es perdessin entre els núvols per donar-ne pas a unes d’altres que anaven enganxant-se a la cadena de pensaments que poc a poc anaven allunyant-se al cel.
Era bonic, de vegades, veure-la estirar de l’últim dels pensaments i recuperar el de més enllà, el de l’altra punta de la cadena, i acariciar-lo amb una mirada perduda.
I amb el somriure, que no es treia ni per rentar-lo quan li embrutaven.
-Ets un mentider, perquè aquesta no és la historia de cap noia.
-Sí que ho és. T’ho ben juro.
-No pas. Aquesta és la història d’un noi que mai ha deixat de pensar en ella.