Smile [tribut a un somriure]

-Explica’m una història.

-Bé, doncs aquesta és la història d’una noia.

La història d’una noia que tenia dos ulls, dues orelles, un nas, una boca, dos braços, dues cames, petites pigues al nas - una d’elles al ben mig que sobresaltava i li donava un aire divertit i bufó -, dues mans, dos peus i un cor.

Caminava sempre distreta, amb aire absent i ulls encantats.
Era com si sempre hi hagués una cançó sonant dins el seu cap, amb la ressò d’un eco especial, que l’inundés en la seva totalitat i accentués els petits detalls d’arreu. Aquells dels que ningú se’n adona, vull dir.

Vivia dins una interminable escena d’un film dels 80. Cada passa seva semblava producte del capritx d’un narrador absent que dictaminés amb èmfasi i, alhora, suau tendresa les imminències d’una vida atrafegada i espontània.

Amb la roba de cada dia es posava un somriure als llavis, immutable, incansable, decidit. Se’l posava quan es vestia i no se’l treia ni per rentar-lo. Era allà sempre, disposat a ser regalat a qualsevol persona que tingués la genial inventiva de creuar poques o moltes paraules amb ella.

Mirava al cel i pensava. Que n’és d’immens el cel! Tant, tant gran que poc costava que les seves divagacions es perdessin entre els núvols per donar-ne pas a unes d’altres que anaven enganxant-se a la cadena de pensaments que poc a poc anaven allunyant-se al cel.
Era bonic, de vegades, veure-la estirar de l’últim dels pensaments i recuperar el de més enllà, el de l’altra punta de la cadena, i acariciar-lo amb una mirada perduda.
I amb el somriure, que no es treia ni per rentar-lo quan li embrutaven.

-Ets un mentider, perquè aquesta no és la historia de cap noia.

-Sí que ho és. T’ho ben juro.

-No pas. Aquesta és la història d’un noi que mai ha deixat de pensar en ella.

Little life

Fa molt, molt de temps, en algun lloc del món existia un país. Un país petit on les coses eren el que semblaven, la vida era fàcil i el paisatge encisador.

Al país petit hi havia un poble, un poble petit, on tots els carrers eren de sorra, la gespa verda cobria la majoria dels carrers i els animals, que eren amables i simpàtics, i les persones convivien com a iguals salvant les diferències entre els uns i els altres.

Al poble petit hi havia una plaça, una plaça petita, on els nens hi jugaven, les persones majors passejaven i cada vespre hi anava l’home dels gelats amb el carro ple de deliciosos cucurutxos de maduixa i nata.

A la plaça petita hi havia un nen, un nen petit, un nen petit que jugava a pilota amb els seus amics quan sortia de l’escola, que corria amunt i avall pels camins de sorra i que mirava els núvols estirat a la gespa buscant tot tipus de formes.

A les nits anava a casa, a la casa petita, on podia menjar fins afartar-se per fer callar la fam i on podia netejar-se la brutícia i les rascades que durant el dia s’havia fet jugant amb els seus amics.

Després anava al seu llit, un llit petit, on queia exhaust després d’un dia ple d’activitat, jocs i exercici, i on s’adormia sempre amb un somriure.

Per la nit somiava, el nen somiava amb allò que el feia somriure, amb allò que el feia feliç. I el somni sempre començava igual:

Fa molt de temps, en algun lloc del món, existia un país. Un país petit...